Pregó de la Colla Gegantera i grallera de la Seu d’Urgell 

Bona tarda alcalde, autoritats municipals, urgellencs, urgellenques i a tothom qui s’ha acostat avui a la plaça. Per a nosaltres és un orgull i un gran honor fer el pregó i donar el tret de sortida de la festa major d’enguany. Abans de començar, volem agrair a l’equip de govern haver pensat i confiat en la nostra associació per a aquest acte institucional tant rellevant. juntament amb els Diables de l’Alt Urgell.

Avui, a la plaça, estem envoltats d’altres colles geganteres d’arreu, totes elles colles amigues que viuen amb passió el món geganter. També ens acompanyen els Diables de l’Alt Urgell. Totes som entitats culturals que, cadascuna amb les seves singularitats, intentem fer passar una estona de gaudi a les nostres veïnes.

Esperem haver-ho aconseguit aquesta tarda! 

En primer lloc, ens agradaria fer un breu recorregut a la història dels gegants a la Seu d’Urgell i, per a fer-ho, ens hem de remuntar al segle XVIII (18), concretament a l’any 1741, moment en què la ciutat encarrega la creació d’una parella de gegants per a formar part de la processó de Corpus Christi d’aquell mateix any. Així doncs, podem dir que la Seu compta amb una tradició gegantera de 282 anys. Una tradició entesa de manera diferent al llarg d’aquests gairebé tres segles.

Aquells primers gegants es convertiren en figures institucionals que dansaven en actes protocol·laris vinculats a l’església o esdeveniments civils, com ara les festes patronals de Sant Ot. Per cert, cal recordar que, llavors, la Festa Major se celebrava el 7 de juliol. Aleshores, només sortien per la Seu…no com ara que, en els darrers anys, els gegants han viatjat fora de Catalunya, com l’any 2009, que van arribar a Luxemburg.

Però…tornem a aquells primers gegants. Com eren? En sabem alguna cosa? Per exemple, sabem que el gegant tenia un aspecte guerrer, potser moro com l’octogenari Abd al-Rahman. També està documentat que, l’any 1854, es va renovar la indumentària i el gegant ja portava un turbant. Aquesta indumentària, però, ha anat variant seguint l’evolució de la moda del moment, sobretot en la figura de la geganta. Els membres de la colla també hem anat canviant de “look” amb els anys, començant per una armilla ratllada, passant per una camisa groga i acabant amb els actuals polos de color verd poma. Ara que no em senten, us explico un secret: entre nosaltres, ens diem “pometes”.

Antigament, per a cada acte institucional, els gegants es vestien i es desvestien en un espai de l’ajuntament reservat per a fer-ho. Segurament, us podreu imaginar, qui eren les encarregades de fer aquesta feina (pausa dramàtica). Doncs si, efectivament, eren les dones. Mentrestant, els homes tenien reservada la feina de portar-los i, fins i tot, cobraven per fer-ho. Crec que, en aquest aspecte, hem evolucionat bastant…els gegants no es vesteixen sols però, les dones porten gegants igual que els homes, i tothom col·labora en tot tipus de tasques.

No hi ha constància de quan va desaparèixer la primera parella de gegants, però hi ha evidències que ens permeten assegurar la seva existència almenys, fins al 1941. Per tant, si…creiem que van sobreviure a la Guerra Civil. No obstant això, l’any 1943, des de l’Ajuntament s’acorda comprar una parella de gegants nous a El Ingenio de Barcelona i la roba possiblement a la sastreria teatral Casa Paquita, també a Barcelona. Si heu fet càlculs, sabreu que estem parlant de l’Abd al-Rahman, un cabdill moro i la Constança, filla dels vescomtes de Castellbó, els que coneixem com a “gegants vells” i que, fa una estona, hem felicitat pels seus 80 anys. De nou, per molts anys!

Durant moltes dècades, l’Abd al-Rahman i la Constança sortien acompanyats d’un músic que els feia ballar al so del flabiol i el tamborí, una tradició que, gràcies al grup Cobla Tres Quartans Bramasacs, hem reprès en el dia d’avui. Des d’aquí i, en nom de tota la colla, el nostre més sincer agraïment cap a l’Ivan, que ha estat clau en la recuperació del “Ball dels Gegants”.

De fet, aquesta trobada està essent molt especial per a nosaltres com a colla. A més de la recuperació d’aquest ball, també haureu vist que els gegants “han passat pel taller” i ara tenen una aparença renovada. Com a curiositat, dir-vos que avui fa just 40 anys (l’any 1983) ja van anar “d’estreno”… amb uns vestits que han portat fins avui. Per tant, està clar que els gegants vells adapten una cita popular catalana: qui per Festa Major res no estrena, res no val!

A la dècada del 1990 la tradició gegantera va canviar de paradigma i va passar d’una vessant més protocol·lària a un enfocament més lúdic i festiu, tal i com la coneixem el dia d’avui. Així doncs l’any 1991 es va celebrar la Ia Trobada Gegantera a la nostra ciutat i l’any següent els nostres gegants van tenir el privilegi de ser olímpics participant en la inauguració de la Seu d’Urgell com a subseu olímpica, dels jocs de Barcelona ‘92.

En aquells anys, els gegants van començar a “passejar” fora de la Seu, participant en trobades geganteres arreu de Catalunya, i també a l’exterior. Entre d’altres, van visitar la ciutat de Villemur-sur-Tarn diverses vegades, agermanada amb la nostra vil·la i situada al sud de França. En aquelles primeres sortides els nostres gegants anaven acompanyats per membres dels Diables de l’Alt Urgell que els feien ballar al so de les gralles i dels tambors.

Fent un breu salt en el temps, i coincidint amb el canvi de mil·lenni, l’any 2000 es formalitza oficialment la Colla de Geganters i Grallers de la Seu d’Urgell. Des de llavors, en aquests 23 anys, han passat per la colla més de 150 membres, i hem tingut una desena de caps de colla diferents. Actualment, la colla compta amb 42 membres, alguns dels quals, presents aquí a la plaça, hi son des del primer dia (o gairebé). Sembla que això de ser geganter, enganxa!! No us podeu ni imaginar quantes vegades hauran muntat i desmuntat els gegants per a encabir-los en els maleters dels autocars. Cal destacar que, en aquells inicis, la colla ni tan sols tenia un vehicle habilitat per al transport dels gegants i, moltes vegades, depenia de la bona fe d’alguns membres de la colla, que s’oferien a transportar-los en els seus propis vehicles. D’aquestes trobades en recordem algunes amb episodis curiosos, com ara, cercaviles per camins de cabres amb un

fort desnivell al Garraf o pobles amb nombroses porxades, on els gegants passaven més estona estirats que drets.

En aquells anys, també es va impulsar amb força la banda, el nostre grup de grallers i tambors. Com ja sabeu, els gegants dansen i fan giravolts al son de cançons com la polka d’ours, el vals jota, gener-febrer o toc de vermut. Això és possible gràcies als assajos dels nostres músics que, amb els anys, han anat afegint al repertori cançons més actuals per fer de les nostres cercaviles un espectacle per a tots els públics.

L’any 2005, la colla es planteja la construcció d’una nova parella de gegants més lleugers i de fàcil transport, per adaptar-se a les necessitats i al creixent número de trobades anuals. Així doncs, s’encarrega la creació dels gegants Ot i Urgell, coneguts per tots els urgellencs i urgellenques, al taller Sarandaca de Granollers. Com bé sabeu, la parella porta els noms del patrons de la nostra ciutat i es va

estrenar durant la Festa Major d’aquell mateix any, pocs mesos abans que, malauradament, en Miquel Haro, cap de colla i màxim impulsor de les novesfigures, ens deixés.

D’aquella època, moment en el que es feien força sortides geganteres, la majoria dels membres actuals de la colla en guardem molts bons records i, com podreu imaginar, tenim moltes anècdotes per a explicar. Com per exemple, el casament de la Urgell i l’Ot en un carnestoltes, la visita dels Tres Reis Mag d’Orient als sopars de Nadal o la participació dels gegants en la cursa de Sant Silvestre.

Inclús, en alguna ocasió, hem sortit al diari, ja que tota la colla, gegants inclosos, va arribar a Cervera dalt d’un tractor.

I no podem descuidar-nos de recordar que l’any 2011, la nostra ciutat va tenir l’honor de ser nomenada 26a Ciutat Gegantera, i de portar per arreu del territori català els Gegants de Catalunya, Na Cultura i En Treball i els gegantons, l’Alegria i el Pau. Recordeu els carrers plens de gegants aquell cap de setmana? Van venir 101 colles! Quin goig que feia la nostra ciutat, i quina fal·lera gegantera que es

respirava. En aquell gran cap de setmana, els Diables de l’Alt Urgell van col·laborar amb nosaltres i ens van acompanyar amb la seva música per fer dansar els nostres gegants en la cercavila de diumenge. Arran d’aquells dies, la colla va decidir créixer amb dos gegantons: el Minairó de l’any 2014 i la Minairona del 2016. Ambdues figures ens recorden el Món Màgic de les Muntanyes i els seus entranyables protagonistes. Així, els més menuts de la colla imiten els grans fent ballar les figures.

No trobeu a faltar alguns membres de la família gegantera? Doncs si, també volem parlar-vos dels nostres capgrossos. La colla compta amb capgrossos centenaris com el Vell i la Vella de l’any 1905, que formaven part d’un lot de 4 capgrossos inicials encarregats pels comerciants de la ciutat. Més tard arriben el Dimoni, la Negreta i el Mariner. I en els darrers anys, hem completat la família amb el Carod i la Nena, a més del capgròs del General Moragues que la colla va rebre com a Premi Estel l’any 2006. Fa uns anys, tothom va poder veure els capgrossos de la Seu des de casa seva, ja que van ser protagonistes d’un anunci d’estiu de TV3.

Per acabar, volem mencionar que des del 2014 els gegants nous han volgut formar part d’actes vinculats a les tradicions urgellenques, i per això, cada assolellat diumenge de festa major, la Urgell, amb la corbata brodada amb motius de la nostra ciutat i l’Ot, amb la seva faixa i barretina morada d’home casat, obren el ball cerdà d’adults amb el ja conegut, Ball Cerdà Gegant. I, com cada any des de llavors, demà hi tornaran, sempre que el temps ho permeti, així que no us ho podeu perdre!

A continuació, cedim la paraula als representants dels Diables de l’Alt Urgell, que durant a terme la segona part del pregó.

Text del pregó del Grup de Diables de l’Alt Urgell

Bona nit i benvolguts veïns i veïnes i autoritats de La Seu d’Urgell.

Avui rebem el reconeixement de la ciutat en un any molt especial per a nosaltres, ja que celebrem el nostre 30è aniversari. Per a la nostra colla, el Pregó de les Festes de la nostra estimada ciutat, és un acte protocol·lari que escenifica la trajectòria d’aquestes tres dècades plenes de vivències i anècdotes que ens han servit per arribar on som ara, sent reconeguts i apreciats com a un Grup de Diables no només a la nostra ciutat, sinó que també a diferents localitats del País Basc, les Illes balears, l’Aragó i França.

El foc del Grup de Diables de l’Alt Urgell ens emociona i ens remunta a un temps que recordem, amb nostàlgia, per tots aquells membres amb qui hem compartit estones de foc, pólvora i música; amb enyorança, per aquells que ja no estan amb nosaltres; amb il·lusió, per ensenyar a les noves generacions els valors i tradicions que ens mouen; i amb orgull, al contemplar com aquesta passió i estima passa de pares i mares a fills i filles.

Tota creació té uns inicis i els nostres es remunten a l’any 1993, quan una colla d’amics van combinar les ganes d’impulsar la tradició i la cultura popular catalana amb l’efecte hipnòtic i atractiu que té el foc i la pólvora. Per això, qui millor per explicar els nostres inicis que un dels fundadors i president, el Joan Ribó, que ja no es troba entre nosaltres però que sempre ens acompanya: 

[Vídeo Joan] https://drive.google.com/file/d/1JiFxJjTpf_X24V_NT38iEhTjlOAQ9sTm/view?usp=sharing

[Àudio Joan]

https://drive.google.com/file/d/1A69VlOgb4_wJ-E-PMjtxZEnrERK8crXk/view?usp=sharing

[Transcripció Joan]

L’any 93 se’m va ocórrer muntar un grup de diables, arrel de que ja feia anys que venien grups de diables com els Xip Xap, els Comediants, i això va crear una influència respecte a voler muntar alguna cosa. Tot seguit, ho vaig proposar a la meva colla d’amics. El Roger Hormigó, que era de Barcelona, no s’ho va pensar i va dir “d’acord, fem-ho”. Ell havia treballat a la Pirotecnia Estalella, que actualment encara hi comprem material, i també coneixia a una noia que feia tratges que, alhora, estava relacionada amb grups de diables.Moltes vegades se’t acut una idea, la projectes i surt. No saps perquè, però de cop tothom començar a dir: vinga, vinga, som-hi.

El foc era quelcom que ens agradava quan ho vèiem amb els grups que venien a La Seu i, com he dit, vam dir: per què no? 

La primera experiència va ser molt divertida. Vam parlar amb l’Ajuntament de La Seu d’aquell moment, per fer un correfoc el dia de Sant Joan. Abans però, vam anar a provar el material a un camp. I així va ser, vam començar un dia de Sant Joan, val a dir també, érem una mica inexperts, però ens ho vam passar molt bé, amb alguns petits errors, però que els vam solventar perfectament i la gent que va venir ho van gaudir molt. A partir d’aquell moment, ja vam començar a fer correfocs, a mesura que ens anaven cridant. Cal recordar que, els 3 primers anys, van ser una mica més complicats. 

El primer espectacle maco va ser el dels zombis. Un espectacle impressionant que el vam preparar amb un mes i mig. Va ser un moment clau, on puc dir que és on van començar realment els Diables de l’Alt Urgell, vam començar a ser realment importants.

La Seu d’Urgell després de 30 anys som terra de foc. En tot aquest temps hem vist com la participació de tots i totes, grans i petits, augmenta en els diferents actes que organitzem com els Correfocs, les cercaviles de la ciutat, els mercats medievals, les cremades de campanars, la Sala dels Horrors, les enceses de llums i les diferents col·laboracions, en totes aquelles activitats que al llarg de l’any el Grup realitza per la ciutat i per a la gent de la ciutat.

Cada vegada més, els urgellencs preservem i potenciem la cultura popular del nostre país: ballant sota les espurnes dels “sortidors i carretilles” i al ritme de tabals i gralles. Alhora, el nostre grup va més enllà, combinant aquesta manera tradicional d’utilitzar el foc i la pólvora amb petites representacions teatrals i piromusicals. Com bé deia el Joan, això és l’essència del nostre grup i el que ens ha fet ser diferents.

Però no volem que aquest homenatge estigui enfocat únicament al nostre grup. Volem mencionar i agrair a tothom que ens ha recolzat i ha cregut en la nostra tasca. Difondre la cultura popular i tradicional, el món del foc i la música tradicional, i dinamitzar la ciutat conjuntament amb altres entitats, associacions, veïns i comerciants, no és feina senzilla. Aquest reconeixement, per tant, també us pertany a vosaltres.

No volem desaprofitar aquest altaveu, que és el Pregó de la Festa Major de la nostra ciutat, per fer un recordatori als nostres veïns i veïnes: en un món cada vegada més copat per les noves tecnologies, la immediatesa i el ritme frenètic, no podem oblidar-nos que les persones som la part imprescindible que configura la base social de la nostra ciutat, la Seu d’Urgell. No perdem la essència de les nostres arrels i les seves tradicions i, sobretot, treballem tots plegats en construir una ciutat per la gent i de la gent.

Finalment, fer una menció especial a la Colla Gegantera de la Seu d’Urgell. Amb ells compartim el Pregó d’enguany i compleixen 80 anys. Felicitar-los per aquesta increïble trajectòria, esperem que algun dia també puguem celebrar aquesta efemèride.

Per acabar, permeteu-nos recitar un manifest poètic del que sentim com a diables d’aquesta meravellosa ciutat.

Som diables i sempre ho serem.

Hem descobert com en un infern de pólvora, existeix el veritable paradís.

En una mà portem el foc que ens ha vist créixer,

i en l’altra, l’essència d’aquesta terra que és llar.

Una llar que és Seu i que estimarem sense fi.

Us esperem a tothom la nit del dilluns de Festa Major, al Correfoc d’aquesta ciutat, que ens ha vist néixer i créixer, participant d’aquest moment que serà tant especial, a través d’espurnes, foc i la música de la nostra banda.

Visca els veïns i veïnes de la ciutat de la Seu!

Visca els Diables de l’Alt Urgell!

 I visca la Festa Major