Del 26 al 30 d'agost de 2016

Joan Ribó rememora la seva infantesa i joventut viscuda a l’Urgellet en el seu pregó de Festa Major

L’alcalde de València remarca que la festa major “és un moment perfecte per gaudir de la Seu, de retrobar-se amb tots aquells que per buscar treball o qualsevol altre motiu han hagut de muntar la seua vida lluny d’ací”.
COMPARTIR

L’alcalde de València, Joan Ribó, ha llegit aquest vespre el pregó de Festa Major de la Seu d’Urgell 2016 des del balcó de l’Ajuntament que ha estat seguit per molts urgellencs i visitants des de la plaça dels Oms plena a vesar que han volgut presenciar aquest acte institucional que inaugura oficialment la nostra festa.

Joan Ribó -acompanyat a la balconada del Consistori per l’alcalde de la Seu, Albert Batalla, i la regidora de Festes i Tradicions, Sílvia Iscla- només començar el seu pregó ha reblat: la Festa Major, qualsevol festa major de qualsevol poble o ciutat, és un dels exponents més clars de la seua cultura popular. Els valencians açò ho tenen, ho tenim, molt clar”,

Joan Ribó pronuncia el Pregó de la Festa Major de la Seu

L’alcalde de València ha seguit el seu discurs tot rememorant la seva infantesa viscuda a l’Urgellet, concretament les vacances i els estius viscudes a Cal Borda  d’Adrall, així com també els seus anys d’estudi a l’escola d’Arfa. Respecte els records de la Seu d’Urgell, Ribó ha explicat que “la Seu de la meua infantesa era una ciutat gran, molt gran, on anava amb els meus pares a comprar el dies de mercat o acompanyant a la meua mare a veure familiars i amigues. Sempre m’impressionava i m’impressiona encara a l’acabar la pujada de Castellciutat, contemplar la magnífica vista de la Seu, amb la seua  catedral al fons i la incomparable vista de la serra del Cadí. La presència de neu és un bon indicador de què arriba l’hivern. La seua absència ens diu que la primavera ja està avançada. Quina sort teniu la gent de la Seu de poder gaudir de la proximitat i la vista d’una serra tant magistral, tant impressionant!!!”

Homenatge a la Cooperativa Cadí

L’alcalde de la capital del País Valencià també ha tingut paraules per la Cadí, un altre record on ha evocat al seu pare, soci d’aquesta cooperativa centenària i de la que se sentia molt orgullós. Tenia raó d’estar orgullós per molts motius. En primer lloc per ser esta cooperativa la base de la subsistència econòmica de tots els pagesos de la comarca. També per ser una de les primeres cooperatives agràries de tota Espanya que, si no recordo malament, l’any passat va celebrar el seu centenari. Vull rendir un homenatge a aquesta empresa de tots que ha estat decisiva per a modernitzar aquesta comarca i que, sens dubte, ha estat la primera empresa de la Seu”.

Els amics

Joan Ribó també ha tingut paraules pels amics de joventut de la Seu d’Urgell. “Em permetreu d’aquell temps mencionar a dos amics. L’Amadeu Gallart,  i en Joan Blasi amb els que compartí col·legi major en Barcelona i després les milícies en Castillejos. També he de destacar que les ànsies de democràcia que vivíem en les universitats de Barcelona o València havien arribat i es manifestaven a la Seu de moltes formes. No vull deixar de mencionar a una persona que va influir molt en mi i  amb qui tenia una forta relació. Mossèn  Pasqual Ingla amb el qual vaig compartir trobades de cristians pel socialisme i molts altres iniciatives i del qual guarde un entranyable record”.

La Festa Major de la Seu d’Urgell 

Respecte a la festa major de la capital alturgellenca, l’alcalde de València ha remarcat que “el temps de vacances tenia un gran al·licient els fins de setmana: anar a les festes majors dels distints pobles de la comarca. Recordo pobles més grans i de més xicotets. Tots tenien el seu al·licient. Però hi havia una festa major que era, permeteu-me la redundància, la major de totes. Era la festa de la Seu, la festa que ens exigia demanar als pares recursos econòmics extraordinaris per a poder gaudir d’ella de manera raonable i on depositàvem la major de les nostres esperances”. Joan Ribó ha afegit que “la gent de l’Urgellet sentim la Festa Major de la Seu com la nostra festa gran”.

Ribó també ha ressalt com a un dels elements més important de la nostra festa el Ball Cerdà: “…els costums, diversos actes i balls com per exemple ací tenim el Ball Cerdà o moltes altres manifestacions genuïnes de cada poble. Recordo molt bé quan vaig veure ballar el Ball Cerdà a la meua neboda Alba ara fa uns anys”.

L’alcalde de València ha finalitzat el seu entranyable pregó tot remarcant que la festa major “és un moment perfecte de gaudir de la Seu. És el moment de retrobar-se amb tots aquells que per buscar treball o qualsevol altre motiu han hagut de muntar la seua vida lluny d’ací”.

TEXT ÍNTEGRE DEL PREGÓ DE JOAN RIBÓ

Vull començar agraint a l’alcalde, a l’Ajuntament, a tots els grups polítics i especialment al Grup que es diu com el meu grup polític de València, Compromís, per haver-me proposat per aquest acte.

Quan en Antoni Nadal em va suggerir fer el pregó de les festes de la Seu m’ho vaig pensar per dos motius fonamentals. En primer lloc per allò que diuen de què «ningú es profeta en la seua terra» i aquesta, malgrat el poc de temps que tinc per a gaudir-la últimament, és la meua terra, la terra de la meua infantesa, la terra de la meua família, la terra dels paisatges que recordo quan em poso un poc melancòlic i necessito retornar als orígens per a carregar les piles.

Hi ha, però, un segon motiu: La festa major és per a tothom quelcom molt important, que defineix molt bé la cultura, les formes de viure, de gaudir i fins i tot de pensar de qualsevol poble o ciutat. Potser algú pensarà que estic exagerant però crec que no. La Festa Major, qualsevol festa major de qualsevol poble o ciutat, és un dels exponents més clars de la seua cultura popular. Els valencians açò ho tenen, ho tenim, molt clar. Les festes són un dels elements més importants de la vida dels pobles i ciutats del País Valencià. La seua durada acostuma a ser prou més llarga que les festes majors d’ací i té un simbolisme especial per a cada col·lectivitat.

La Seu, com tothom sap i recull molt bé la tradició, va ser fundada l’any 1699 abans de Crist, el 606 després del Diluvi Universal, ni més ni menys pel gran heroi mític Hèrcules. Hèrcules no és famós precisament per la seua saviesa en trobar llocs adients per a construir una ciutat. Però açò, sens dubte, és una de les grans injustícies de la història amb aquest personatge.

La ubicació de la Seu la descriu el gran poeta mossèn Cinto Verdaguer amb aquests preciosos versos:

Travessant lo Sícoris aurífer,
La carrossa es desvia vers Salòria
La Seu d’Urgell, com pàgina de glòria
Llueix enmig d’un prat sedós i verd.
Per fer-li de vinyetes argentines,
Lo Segre i la Valira la uneixen
I de verdor corones li teixeixen, amb lo cel i la terra de concert.

La Seu és una ciutat amb uns trets que li donen una gran singularitat. La magnífica catedral és un perfecte indicador del pes de l’església i del bisbat des de l’edat mitjana. És seu del Copríncep Episcopal d’Andorra però, a la vegada, és una ciutat moderna, terciària, oberta al futur. Ningú pot oblidar que és la capital d’una comarca meravellosa com és la comarca de l’Urgellet. És una ciutat que ha sabut i sap aprofitar les seues oportunitats. Només cal recordar com ara fa vint-i-quatre anys, va ser admirada en tot el món per la seva exitosa participació en els JJOO de Barcelona’92, organitzant les proves de canoe-kayak en el Parc Olímpic del Segre. Parc que passades les olimpíades ha sabut trobar amb èxit el seu lloc en el dia a dia de la ciutat. Moltes ciutats espanyoles, i també de tot el món, podrien aprendre’n a saber emprar unes instal·lacions esportives una vegada acabat l’esdeveniment pel qual va néixer. Quan en València hem de gestionar les instal·lacions que han quedat després d’esdeveniments semblants com l’Americas Cup o la Fórmula I, i ens trobem amb infraestructures sense emprar i mig abandonades, amb deutes quantiosos sense pagar, etc. no puc deixar de sentir enveja dels vostres excel·lents resultats amb el Parc del Segre. Uns resultats envejables.

Dit açò em permetreu que breument em presenti. Quan la gent veu el meu DNI amb el lloc de naixement en Manresa he de dir-los ràpidament que  als pocs dies em dugueren a Cal Borda d’Adrall on vaig passar la meua infantesa. La gent de València no reconeix ni Cal Borda ni, generalment, Adrall. Quan els dic que està a cinc kilòmetres de la Seu d’Urgell tothom s’ubica de seguida no sense palesar algun problema amb això de pronunciar de forma adequada els noms d’Adrall i d’Urgell. Encara recordo com, en temps del dictador Franco, no estava permès ni ben vist esta doble ela al final de paraula tant poc fàcil de pronunciar per la gent que no és catalana. Ho solucionaren ben fàcilment: Eliminant la doble ela en totes les retolacions castellanitzades.

Ara la Seu és per als valencians la porta d’entrada a Andorra i a una part important del Pirineu i tothom es refereix a ella amb un sentiment d’admiració i d’enveja envers els que teniu la sort de viure ací. La Seu és el cap i casal de la comarca. Els valencians veiem esta zona del Pirineu, al que dona entrada la Seu, com un àrea mítica i un destí turístic somiat. Els uns per l’atractiu de l’esquí, els altres per la vellesa dels alts cims, el pintoresquisme dels pobles més recòndits i la frescor de les valls. I, pràcticament tots, per la potent oferta comercial del veí Principat d’Andorra.

Podria parlar de records d’infantesa associats a la Seu. Recordo  la primera vegada que decidí anar-hi per voluntat pròpia. Va ser  quan tenia no més de quatre anys, en un tricicle i aventurant-me per la carretera general. No arribí ni a Montferrer on va detindre la meua aventura un amic del meu pare en una masia abans d’aquest poble . El meu avi havia ingressat en l’hospital de la Seu per una malaltia i els meus pares anàvem a veure’l amb molta freqüència. Jo no volia ser menys i volia visitar el meu avi. Em vaig guanyar una bona bronca dels meus pares encara que després contaven l’aventura a les seues amistats com una història curiosa.

Aní a l’escola a Arfa. Recordo que els mestres eren prou del «movimiento nacional» i ens feien cantar el cara al sol, montañas nevadas i altres himnes de la falange i el franquisme tant a l’arribar i alçar bandera com a l’hora d’anar-nos-en al baixar-la. Arfa va ser el primer lloc de jocs de la meua infantesa amb companys i amics del poble que anàvem junts a l’escola. Encara recordo els carrers on tantes vegades vam córrer lliurement sens por a què passés cap cotxe. Vaig estudiar ingrés i primer de batxillerat per lliure i anava a classe a l’acabar els alumnes la seua jornada escolar amb un gos, el Tom. Realment la majoria de gossos de Cal Borda es deien i moltes vegades encara es diuen, Tom. Un dia d’hivern el mestre i jo li gastarem la broma al gos de deixar-lo tancat a l’escola davant l’estufa mentre dormia. El gos al despertar-se i trobar-se sol va fer malbé la porta. Podríem dir, sense equivocar-nos massa que el gos tenia més seny que nosaltres. Arfa va significar moltes coses per a mi. Entre altres coses fou el lloc on vaig guanyar-me els primers diners de la meua vida anant a buscar rovellons a les muntanyes del seu termini que després venguérem en un moment en què el mercat estava favorable.

La Seu de la meua infantesa era una ciutat gran, molt gran, on anava amb els meus pares a comprar el dies de mercat o acompanyant a la meua mare a veure familiars i amigues. Sempre m’impressionava i m’impressiona encara a l’acabar la pujada de Castellciutat, contemplar la magnífica vista de la Seu, amb la seua  catedral al fons i la incomparable vista de la serra del Cadí. La presència de neu és un bon indicador de què arriba l’hivern. La seua absència ens diu que la primavera ja està avançada. Quina sort teniu la gent de la Seu de poder gaudir de la proximitat i la vista d’una serra tant magistral, tant impressionant!!!. No m’estranya el que he llegit en algun lloc que els pisos de la Seu són més cars si tenen vista directa al Cadí.

No arribí mai a estudiar a la Seu. Només m’examiní d’Ingrés i Primer de Batxillerat per lliure en l’Institut. Com he dit, jo estudiava diàriament amb el mestre d’Arfa. El meu record d’aquells exàmens es resumeix en molt poca cosa, sobretot en una: Un suspens en juny de llengua castellana de primer curs que em va deixar un regust prou amarg.

En segon de batxillerat els meus pares decidiren que me n’anés a estudiar a Barcelona a un col·legi intern. Eren els jesuïtes de Sarrià on els meus pares coneixien i eren amics d’algun membre de l’ordre. Era un col·legi del que avui diríem de gent prou pija on anaven els fills de les capes més altes de Barcelona. No cal que vos conte el significat pejoratiu que tenia per als meus companys de classe la paraula pagès i el ser de poble que, de forma prou reiterada vaig escoltar-me. Fou necessari sobreposar-se a tots els complexes destacant en els estudis i en l’esport ja què en altres coses era prou impossible per les condicions de partida. La gent de les grans ciutats moltes vegades no entén l’orgull i la satisfacció dels que hem tingut la sort de néixer en aquests pobles de l’Urgellet!

Per motius que no recordo molt bé decidí estudiar enginyer agrònom. Estic segur que va pesar molt en la presa d’aquesta decisió el fet de què els meus pares eren llauradors, perdó, ací se’n diu pagesos. Açò suposà fer primer d’enginyers en industrials de Barcelona per a passar després a fer la carrera en València. La Universitat ja estava calenteta en Barcelona i el primer any la meua espatlla ja va rebre les “carícies” de les porres dels grisos. Me’n recordo del motiu: Protestar i manifestar-nos per haver prohibit la pel·lícula Viridiana de Buñuel. Durant este any vaig conèixer a mossens vinculats a cristians pel socialisme i a líders com Alfons Carlos Comín que foren el meu començament de participar en política.

Són curioses les voltes que dona la vida: Me n’aní de Barcelona a València per estudiar enginyer agrònom, ja què en Catalunya aquesta carrera aleshores no existia, deixant amics, novia i proximitat a casa que m’impedia anar-hi fora de vacances, i després de finalitzar la carrera, la tesis doctoral i uns anys d’investigació, la meua professió mai ha estat directament relacionada amb l’agricultura ja què m’he dedicat a l’ensenyament de química primer en l’escola d’enginyers i després en ensenyament mitjà deixant de banda els anys dedicats a la política ja en les Corts Valencianes o ara en l’ajuntament de València. Qui m’havia de dir que arribaria a ser-ne alcalde en una època de canvis accelerats en tots els aspectes de la vida, una etapa plena de reptes però també d’oportunitats!!!!

Un dels aspectes que recordo tant de mon pare com dels seus amics és l’orgull amb que parlava de la Cooperativa del Cadí de la qual ell en formava part com a soci i era la base de l’economia familiar. Tenia raó d’estar orgullós per molts motius. En primer lloc per ser esta cooperativa la base de la subsistència econòmica de tots els pagesos de la comarca. També per ser una de les primeres cooperatives agràries de tota Espanya que, si no recordo malament, l’any passat va celebrar el seu centenari. Vull rendir un homenatge a aquesta empresa de tots que ha estat decisiva per a modernitzar aquesta comarca i que, sens dubte, ha estat la primera empresa de la Seu. Decisiva també per canviar fins i tot el paisatge que veiem i recordem els que no vivim ací i moltes vegades enyorem amb prou de nostàlgia. Quan vivien els meus pares venia a veure’ls una vegada cada trenta, quaranta dies. Al comentar amb el meu pare com anaven les coses a nivell econòmic era obligada la pregunta ¿Com va la cooperativa? La resposta acostumava a anar sempre pel camí de: ¡Menys mal que tenim la cooperativa sinó les coses anirien malament!

Em permetreu trencar una llança a favor de la tasca econòmica i social del sistema cooperatiu. En València també tenim cooperatives, algunes d’elles molt importants. Realment entre les deu primeres empreses valencianes n’hi ha dos que són de tipus cooperatiu, ambdues vinculades al sistema agroalimentari, que competeixen amb empreses tant importants com Ford o Mercadona. Estic segur que una potenciació del sistema cooperatiu pot ser el millor camí i el mecanisme més eficaç per assolir un sistema econòmic més pensat per a les persones i molt més solidari a l’hora de distribuir la riquesa entre la majoria de la població enlloc de concentrar-la en poques mans com estem patint en estos moments.

Tots els estius i les vacances les passava amb els meus pares i germans en Cal Borda. Poc a poc, a mesura que passaven els anys, el centre de gravetat de les relacions en les vacances a nivell d’amics, de diversió etc.  s’anà desplaçant a la Seu. Les vacances a Cal Borda suposaven ajudar i treballar prou al camp i amb les vaques. Quan jo era adolescent la mecanització del camp era molt incipient i munyir diàriament al matí i vesprada, recollir el fem de les vaques o tallar i recollir l’herba per a dur-la al paller eren tasques prou dures i que requerien un esforç físic important. No eren, per tant, unes vacances com ara es coneixen normalment. En realitat era, d’alguna forma, canviar de faena: Durant el curs estudiant i en vacances treballant de pagès. Una manera prou eficaç d’estimular-te a estudiar sense contemplacions el curs proper. Quan un dia se te n’anaven les ganes d’estudiar era fàcil recuperar-les només pensant en la duresa que tenia aleshores el treball de pagès en casa.

Però sempre hi havia temps per anar a la Seu, parlar i fer-se una cervesa amb els amics, molts d’ells companys d’estudis en Barcelona.  Em permetreu d’aquell temps mencionar a dos amics. L’Amadeu Gallart,  i en Joan Blasi amb els que compartí col·legi major en Barcelona i després les milícies en Castillejos.  També he de destacar que les ànsies de democràcia que vivíem en les universitats de Barcelona o València havien arribat i es manifestaven  a la Seu de moltes formes.  No vull deixar de mencionar a una persona que va influir molt en mi i  amb qui tenia una forta relació. Mossèn  Pasqual Ingla amb el qual vaig compartir trobades de cristians pel socialisme i molts altres iniciatives i del qual guarde un entranyable record.

El temps de vacances tenia un gran al·licient els fins de setmana: Anar a les festes majors dels distints pobles de la comarca. Recordo pobles més grans i de més xicotets. Tots tenien el seu al·licient. Però hi havia una festa major que era, permeteu-me la redundància, la major de totes. Era la festa de la Seu, la festa que ens exigia demanar als pares recursos econòmics extraordinaris per a poder gaudir d’ella de manera raonable i on depositàvem la major de les nostres esperances.

Molts estudis sociològics indiquen que una vegada superat l’ombrall de les necessitats bàsiques, un dels elements que contribueix més decisivament a donar la felicitat a les persones són les relacions interpersonals. Sens dubte, molt per damunt de l’acumulació cega de diners, vertader deu i senyor de molts comportaments actuals. Les festes majors van néixer amb aquest objectiu i després cadascú va anar ficant el seu. L’església ficà el patró i la missa major, les famílies un bon dinar (per cert, en algun lloc he llegit que la festa major de la Seu es va canviar de data des del seu patró, San Ot al juliol, a finals d’agost pel motiu de què els  pollastres en aquella data eren encara prou esquifits i no havien pogut créixer ni engreixar-se adequadament), els costums, diversos actes i balls com per exemple ací tenim el ball Cerdà o moltes altres manifestacions genuïnes de cada poble. Recordo molt bé quan vaig veure ballar el ball Cerdà a la meua neboda Alba ara fa uns anys.

La Festa Major té una component fonamental, el seu veritable pal de paller: Les relacions i la recerca de les mateixes entre els jovents, adolescents i persones necessitades d’una relació amorosa. En un mon cada que cada vegada viu més en ciutats la possibilitat de relació ha perdut importància ja què la ciutat ofereix de forma permanent possibilitats de relació de tot tipus. Però en un mon rural del qual venim no fa massa anys, on moltes persones vivien en pobles molt xicotets i moltes vegades prou aïllats entre si, la festa major era un esdeveniment fonamental de relació entre les persones. Tots els que ja no tenim pocs anys ho podem recordar com invitàvem i ens invitaven a les distintes festes majors que tenen lloc en aquesta comarca durant els mesos d’agost i setembre. Encara ho podem preguntar als nostres majors: Quantes parelles es formaven durant les festes majors, quantes relacions, quantes bodes tenien lloc com a resultat d’una relació iniciada en la festa major?

La gent de l’Urgellet sentim la festa major de la Seu com la nostra festa gran, la de les atraccions pels grans i pels petits, els balls, les orquestres, les activitats, els dinars i sopars amb els amics i parents, tot el que podem tornar a trobar en aquest programa tan complert preparat per la Comissió de la Festa Major. N’hi ha per tothom. La feinada serà per aquells que ho vulgueu seguir tot.

Si, la festa major és el moment d’invitar a familiars i amics, de mostrar tota l’hospitalitat i l’alegria de la gent de la Seu, de mostrar tots els valors d’aquesta magnífica ciutat, de passejar pels seus carrers, de visitar la seua meravellosa catedral, de visitar i veure alguna competició en el Parc del Segre, de conèixer i passejar per la resta dels seus parcs. És un moment perfecte de gaudir de la Seu. És el moment de retrobar-se amb tots aquells que per buscar treball o qualsevol altre motiu han hagut de muntar la seua vida lluny d’ací.

La festa major és per gaudir-la, per disfrutar-la, per estimar-la, per buscar l’estima i ser estimat, per allunyar els problemes de tot tipus que ens angoixen i que ara renuncio fins i tot a mencionar-los. Tindrem temps de tornar als problemes de cada dia.  Ara toca gaudir de la festa major de la Seu i a açò vos invito a totes i tots. Durant aquest dies de festa i alegria podrem abstreure’ns de les nostres habituals activitats. També dels nostres problemes, que la nostra societat en té molts. Aprofitem estos dies per renovar el nostre esperit i reprendre amb més ànim i també amb més força la lluita de cadascú en particular i de tots en general per aconseguir i gaudir d’unes condicions de vida dignes per a tothom.

Visca la Festa Major de la Seu!!!